divendres, 18 d’abril del 2014
diumenge, 13 d’abril del 2014
El plor de records d' Àngela Aubanell i Un destí i molts camins d'Ivet Puvill
Llibre de dos autores joves de les Terres de l'Ebre. Una de la Terra Alta l'altra de la Ribera d'Ebre.
Albert Guiu(professor de llengua castellana i literatura a l’Institut Terra Alta)
Dissabte cinc d'abril vaig presentar a Ascó un llibre titulat El plor dels records/ Un destí i molts camins, molt interessant, d'Àngela Aubanell Rams de Gandesa i d'Ivet Pubill Ambrós d'Ascó, dos narracions curtes premiades l'any passat amb els premis juvenils que l'ajuntament d'aquesta vila té a bé convocar any rere any, i posteriorment publicar les obres guardonades amb unes edicions d'un bon gust inqüestionable.
Els contes que són bons en superlatiu, són sociologia de supervivència
juvenil un, i simbolisme kafkià l'altre; una autora (Ivet) parla de com salvar
el dia a dia amb la multiplicació de recursos de la ment; l'altra (Àngela)
exposa una singularitat que és tota una troballa literària en forma de
llàgrimes que provoquen l'oblit; Ivet Pubill crea un camí a partir d'atzars,
cavil·lacions i instint de supervivència i millora i el fa desembocar al delta
del benestar per allò de la plenitud dels objectius assolits; Àngela Aubanell
trau del seu capell imaginatiu una trama tan singular com ben trobada a
nivell biogràfic i psicològic.
Totes dos engrandeixen el mapa creatiu de la literatura amb una doble
presència al llibre, tan diferents en la temàtica, com iguals en el alt nivell
mostrat; Ivet Pubill crea un heroi a partir d'un antiheroi per a mostrar-nos
que el destí és permutable sense obviar que les experiències dures i singulars
precisen de solucions intel·ligents i sagaces que activen la maduració i la
visió del tot plegat; Àngela acaba amb un problema d'oblidar tristors dins un
trastorn màgicament únic, de boom hispanoamericà, realisme màgic, vaja, i torna
a començar buscant solucions a la difícil circumstància del seu personatge
protagonista de sofrir tristesa per la paradoxa d'oblidar les tristeses a força
de llàgrimes esborradores de memòria.
Una narradora realista i coneixedora del que es cou al voltant de la
seva generació, amb la presentació d'un noi perfectament dibuixada i amb la
fotografia d'uns moviments vitals perfectament entenedors i lògics en els dies
que vivim, i una altra narradora destra en la capacitat de imaginar amb un
símbol com les llàgrimes, tota una història amb l'oblit com a focus central i
amb la perplexitat del lector com a complicitat empàtica.
Ivet i Àngela ens regalen un llibre més que destacable. I la seva
joventut conjuminada amb el seu talent ens ha de fer pensar, que poder no és
dolent del tot discutir sobre si un nen coreà o camerunès o polonès ha de jugar
al Barça o no; però aquestes notícies amb què la premsa ens bombardeja, no ens
pot fer oblidar que hi ha gent jove que en la pràctica cultural duta als cinc
estels, també mereix un reconeixement i un suport que ens farà la societat més
conscienciada del que és cultura; perquè de futbolistes dels anys seixanta en
recordem ben pocs, d'escriptors i escriptores clàssics uns quants i unes
quantes més, poder perquè la seva importància va molt més enllà de la fugaç contemporaneïtat
que vivim els indígenes d'aquesta o de qualsevol època, l'humanisme rau en la
cultura tingui aquesta la cara que tingui.
Reforcem el camí dels escriptors novells amb l'atenció que
mereixen, primer que tot, perquè escriure és per alguns nens i algunes nenes,
alguns i algunes joves, tan plaent com jugar a futbol per alguns nens i nenes,
nois i noies; si es pot desitjar ser Messi també es pot desitjar ser Mercè
Rodoreda.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)